L’HOME SENSE NAS
Aquest es un cas de per si curiós
que ens fa veure com sobrevivia la gent del segle XIX.
Aquell temps, la gent, per anar
arreu, viatjava quasi sempre a peu o amb muntura de ruc o mul i, només els qui
podien, a cavall.
Un marxant, que de molts anys enrere
seguia la seva ruta acostumada, féu nit en un molí de Fransola, on sempre que
passava l’acollien molt bé. Entre els moliners i ell hi havia una bona amistat,
de tal manera que quan es veien, un o dos cops a l’any, s’explicaven tot el que
els havia passat en aquell temps. Aquesta vegada, la molinera li explica que
aquell mateix dia havien venut un porc que els sobrava, amb tan bona sort que
els n’havien donat sis duros i que ella se’n sentia afortunada i feliç.
El marxant, sentint-la parlar, no
pogué menys que comparar la sort d’aquella senzilla gent amb la mala tongada
que ell portava, i tot d’una es trobà cabdellant si havia d’aprofitar o no
aquella oportunitat. Tot i l’amistat que semblava que els tenia, pogué més
l’avarícia. Així que es decidí a actuar. A la nit, es posà a buscar els diners
per tot arreu on creia que podien ser. Però la molinera va sentir soroll i es
llevà a veure què passava. Quan s’adonà que els volien robar, es posà a cridar,
per alertar la casa.
Amb la disputa que es creà,
lluitarem el moliner i el marxant a cops de puny i esgarrapades. Enmig de la
lluita, el marxant –de una
queixalada–
arrencà tot el nas del moliner. Aquest pobre, de resultes de la ferida, moriria
al cap d’un any.
Mentre lluitaven, la mestressa anà a
demanar ajut als veïns de les masies més properes –que no eren gaire lluny– i
al sometent. Perseguiren al marxant fugitiu fins que el trobaren. Li donaren la
veu d’alto, però com que no s’aturava, li dispararen per l’esquena, i el
deixaren mort a la vora d’un rierol.
Després d’aquest fets, mentre ho
anaren a denunciar a les autoritats, el mort quedà abandonat on havia caigut
sense ningú que el vetllés. Els gossos del molí el trobaren i se li menjaren
bona part de la carn al voltant de la ferida.
En el judici, que se celebrà per
aclarir que havia passat, no es pogué saber mai que havia disparat el tret
mortal, ja que ningú volgué parlar. Els veïns es protegien els uns als altres
de la mateixa manera que en moments de perill i necessitat s’ajudaven, tot
oblidant-se de les petites coses que els separaven.
Aquests i d’altres fets, me’ls ha
explicat una àvia molt eixerida, de més de vuitanta anys. Ella, encara que es
nascuda a Tous, té arrels a Miralles i recorda aquests fets de sentir-los
explicar al seu avi, quan de petita anava a passar temporades al seu costat.*
* Fet explicar per la iaia Assumpció de cal Boladeras.
(Del llibre "Tous Memòria Viva" d'Elisa Vidal)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada