ELS REMEIS



             La nostra societat està basada, com totes, en unes regles i costums establers, acceptats com  normals i corrents en qualsevol àmbit de la nostra cultura. En altres èpoques, els usos i normes de comportament eren ben diferents.
            En medicina mateix es feien servir tals procediments que avui dia ens posaríem les mans al cap si els coneguéssim. Alguns d’aquests procediments han arribat als nostres dies: els remeis dels pastors, els de les àvies o les oracions per a curar. D’aquestes últimes, n’hi ha moltes d’escrites, algunes ben originals. Totes són fruits del seu temps, com en dóna fe la seva redacció.
            Els remeis d’origen pastorívol, els trobem encara en les persones que aparien ossos, nervis o músculs fora de lloc.
            En temps passats més que no pas ara, quan un pastor o pagès caçava una serp, mai no la llençava. Després d’espellar-la, posava la seva carn amb sal dins d’una gerra. Així, quan un animal de la casa es posava malalt, n’hi donaven barrejada amb el menjar.
            En els anys quaranta, en plena post-guerra, les condicions de vida semblaven haver retrocedit dècades i les necessitats bàsiques estaven tan mal resoltes que, per a subsistir, calia recórrer a qualsevol cosa que soluciones els problemes.
Va ser el cas d’un carboner, dels molts que van proliferar aleshores. Treballava pels vols d’una masia i segons el testimoni de tots els que el coneixien era un home alegre que sempre estava cantant. De cop, un dia va deixar de cantar. El pobre no es trobava bé. S’atansà a la masia
propera a demanar ajut, i ella li van oferir sopa de farigola i el que bonament tenien. Ell els preguntà si tenien serp, per casualitat. Quan li van dir que sí, els contestà: “Ja estic salvat!” I així fou. L’endemà l’home tornava a cantar.
Comentant les qualitats curatives de la serp, recordava l’àvia que en temps antics, sentia a dir que quan tenien algú malalt, li feien sopa o brou de serp.

Els remeis de l’àvia són els més recordats. Aigües d’herbes, cataplasmes amb ous deixatats posats sobre la panxa del malalt, o amb farina de llinosa o amb mostassa, que encara havíem fet servir quan teníem mal de coll. Qui no recorda aquells pegats, que picaven com dimonis!
O la tècnica que feia servir el pare o la mare per trencar les angines del coll: quan ens feia mal, posaven un mocador gran al voltant del coll i estrebaven fins que petava no sé què... I l’aigua de sucre cremat...: en un bol s’hi posaven brases roents, amb sucre per sobre, es removia ben remogut i finalment s’hi tirava aigua al damunt. Un cop colat, era i és un bon remei per al constipat, a més era molt bo.
O com perfumar una ferida infectada? Es tirava un rajolí d’oli damunt d’unes brases amb flor de saüc a sobre. Amb el fum que desprèn aquest conjunt d’elements, es perfuma la ferida una bona estona. Això desinfecta.
I els remeis de les oracions... Qui no ha sentit parlar de trencar els cops d’aire? Molts de nosaltres tenim ben a prop algú que sap com es fa: la mare, l’àvia, el sogre...O si no ben segur que coneixem algú que sap de què va. Es ben senzill de fer. S’omple un plat d’aigua i s’hi tira al damunt un rajolí d’oli; amb un ganivet es van partint les gotes d’oli damunt l’aigua, mentre es recita la següent oració:

                        Si el mal ha vingut al matí,
                        s’invoca Déu i sant Martí.
                        Si el mal ha vingut al migdia,
                        s’invoca Déu i la Verge Maria.
                        Si el mal a vingut per la banda del vespre,
                        es resa a Déu i a sant Silvestre.
            Si l’oli queda tallat, és que el cop d’aire s’ha trencat.
            Si no queda tallat vol dir que no es tracte d’un cop d’aire.
            Després es resa un parenostre a la Santíssima Trinitat.

            Però el primordial d’aquestes cures era la fe que s’hi posava per aconseguir-les.

            En el mas de cal Mateu del Pas, que es troba en la carretera de Tous a Igualada, hi resta el record d’un costum practicat antigament per guarir una criatura malalta.
            Com que en aquell indret abundaven les alzines i els roures, quan les famílies de la contrada tenien un infant malat, hi anaven a “passar la criatura per un roure”. Buscaven un roure que fas adient i l’esberlaven per passar-hi la criatura per dins. Mentre hi passaven la criatura feien aquest ritual amb l’oració:
            “Senyar-se i fer en nom del pare, dient:
            En el nom del Pare del Fill i de l’Esperit Sant, de sant Pere i sant Joan, per l’amor de Déu. Amén.
Sant Joan Baptista, apòstol i evangelista per la gràcia que Déu us ha donat, que aquest infant quedi ben curat, per l’amor de Déu. Amén.
Joan: Pere,teniu aquest infant.
Pere: Doneu-me’l vós Joan.
(S’ha de repetir tres vegades)”   
            Si el roure vivia després d’esberlat, la criatura es curava. Si el roure moria, el nen també.
Per posar en pràctica correctament aquest ritual, calien dos homes que s’anomenessin Pere i Joan.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL PANNA (La llegenda)

L'ESCOLA D'ABANS I DE MÉS ABANS