ELS REMEIS
La nostra societat
està basada, com totes, en unes regles i costums establers, acceptats com normals i corrents en qualsevol àmbit de la
nostra cultura. En altres èpoques, els usos i normes de comportament eren ben
diferents.
En medicina mateix es
feien servir tals procediments que avui dia ens posaríem les mans al cap si els
coneguéssim. Alguns d’aquests procediments han arribat als nostres dies: els
remeis dels pastors, els de les àvies o les oracions per a curar. D’aquestes
últimes, n’hi ha moltes d’escrites, algunes ben originals. Totes són fruits del
seu temps, com en dóna fe la seva redacció.
Els remeis d’origen
pastorívol, els trobem encara en les persones que aparien ossos, nervis o
músculs fora de lloc.
En temps passats més
que no pas ara, quan un pastor o pagès caçava una serp, mai no la llençava.
Després d’espellar-la, posava la seva carn amb sal dins d’una gerra. Així, quan
un animal de la casa es posava malalt, n’hi donaven barrejada amb el menjar.
En els anys quaranta,
en plena post-guerra, les condicions de vida semblaven haver retrocedit dècades
i les necessitats bàsiques estaven tan mal resoltes que, per a subsistir, calia
recórrer a qualsevol cosa que soluciones els problemes.
Va ser el cas d’un carboner, dels molts que van
proliferar aleshores. Treballava pels vols d’una masia i segons el testimoni de
tots els que el coneixien era un home alegre que sempre estava cantant. De cop,
un dia va deixar de cantar. El pobre no es trobava bé. S’atansà a la masia
propera a demanar ajut, i ella li van oferir sopa de farigola i el que
bonament tenien. Ell els preguntà si tenien serp, per casualitat. Quan li van
dir que sí, els contestà: “Ja estic salvat!” I així fou. L’endemà l’home
tornava a cantar.
Comentant les qualitats curatives de la serp,
recordava l’àvia que en temps antics, sentia a dir que quan tenien algú malalt,
li feien sopa o brou de serp.
Els remeis de l’àvia són els més recordats. Aigües
d’herbes, cataplasmes amb ous deixatats posats sobre la panxa del malalt, o amb
farina de llinosa o amb mostassa, que encara havíem fet servir quan teníem mal
de coll. Qui no recorda aquells pegats, que picaven com dimonis!
O la tècnica que feia servir el pare o la mare per
trencar les angines del coll: quan ens feia mal, posaven un mocador gran al
voltant del coll i estrebaven fins que petava no sé què... I l’aigua de sucre
cremat...: en un bol s’hi posaven brases roents, amb sucre per sobre, es
removia ben remogut i finalment s’hi tirava aigua al damunt. Un cop colat, era
i és un bon remei per al constipat, a més era molt bo.
O com perfumar una ferida infectada? Es tirava un
rajolí d’oli damunt d’unes brases amb flor de saüc a sobre. Amb el fum que
desprèn aquest conjunt d’elements, es perfuma la ferida una bona estona. Això
desinfecta.
I els remeis de les oracions... Qui no ha sentit
parlar de trencar els cops d’aire? Molts de nosaltres tenim ben a prop algú que
sap com es fa: la mare, l’àvia, el sogre...O si no ben segur que coneixem algú
que sap de què va. Es ben senzill de fer. S’omple un plat d’aigua i s’hi tira
al damunt un rajolí d’oli; amb un ganivet es van partint les gotes d’oli damunt
l’aigua, mentre es recita la següent oració:
Si el mal ha vingut al matí,
s’invoca
Déu i sant Martí.
Si
el mal ha vingut al migdia,
s’invoca
Déu i la Verge Maria.
Si
el mal a vingut per la banda del vespre,
es
resa a Déu i a sant Silvestre.
Si l’oli queda tallat,
és que el cop d’aire s’ha trencat.
Si no queda tallat vol
dir que no es tracte d’un cop d’aire.
Després es resa un
parenostre a la
Santíssima Trinitat.
Però el primordial
d’aquestes cures era la fe que s’hi posava per aconseguir-les.
En el mas de cal Mateu
del Pas, que es troba en la carretera de Tous a Igualada, hi resta el record
d’un costum practicat antigament per guarir una criatura malalta.
Com que en aquell
indret abundaven les alzines i els roures, quan les famílies de la contrada
tenien un infant malat, hi anaven a “passar la criatura per un roure”. Buscaven
un roure que fas adient i l’esberlaven per passar-hi la criatura per dins.
Mentre hi passaven la criatura feien aquest ritual amb l’oració:
“Senyar-se i fer en nom del pare, dient:
En
el nom del Pare del Fill i de l’Esperit Sant, de sant Pere i sant Joan, per
l’amor de Déu. Amén.
Sant
Joan Baptista, apòstol i evangelista per la gràcia que Déu us ha donat, que
aquest infant quedi ben curat, per l’amor de Déu. Amén.
Joan: Pere,teniu
aquest infant.
Pere: Doneu-me’l
vós Joan.
(S’ha
de repetir tres vegades)”
Si el roure vivia després
d’esberlat, la criatura es curava. Si el roure moria, el nen també.
Per posar en pràctica correctament aquest ritual,
calien dos homes que s’anomenessin Pere i Joan.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada