QUINA PROCESSÓ
(Aquesta historia es troba en el llibre "Tous memoria propera" d'Elisa Vidal Mas.)
L’hivern havia estat molt dur, sec i
fred, i es presentava per endavant una mala anyada. Durant la primavera tothom
feia més economies que de costum i es preparava per a la mala collita que es
preveia.
En el cor de la Setmana Santa, el Dijous Sant,
quan la processó passava per carrer de les Eixides Altes –el carreró d’escales
còncaves que porten a dalt les eres– la gent començaren a sentir una remor que
els deixà ben esglaiats.
–Què deuen ser aquest udols tan esgarrifosos? –es
preguntaven els
uns
als altres.
És impossible que els llops hagin arribat fina al
poble –es deien.
Una
cosa així no s’hauria vist mai.
Tothom avançava el pas, però com que
la processó era tan llarga i el carrer estret com un embut, la gent es començà
a esparvera. Tan es van espantar, que quan els llops començaven a baixar en
ramada per les escales, la gent es ficava en els primers portals que trobaven,
fugint
esperitats.
Com passa molt sovint, quan ja no es
pot esperar l’ajut de la terra, tots posem els ulls al cel i ens recordem de
Déu, la Verge i
els sants. Així ho van fer en moltes ocasions els nostres avantpassats. També
en aquell moment la gent del poble es recordaren de la Mare de Déu de Sentfores, per
implorar-li la seva intercessió, demanar-li que els ajudés a sortir d’aquell
mal pas.
Els homes, que foren els últims de
fugir, observaren que els llops es quedaven a una certa distancia d’ells, i
d’això deduïren amb molt bon seny que la llum de les atxes i les espelmes els
deturava. Llavors ajuntaren totes les flames fent pinya i avançaren cap al
ramat de llops, que era de 25 a
30 individus, fent-los retrocedir de mica en mica, fins que aconseguiren
foragitar-los tots.
I l’única explicació que la gent
trobà per el comportament d’aquelles bèsties, a més de la gana que comportava
la secada, és que tenien com a cap de ramat un llop molt atrevit i
intel·ligent: l’Escuat. Aquest llop, de petit va ser criat al poble de Bellprat
per una família, fins que, ja gran, s’escapà cap a la serra i s’ajuntà als
llops feréstecs. Per això no se li feia estrany atansar-se a llocs habitats.
D’aquest fet se’n parlà anys i anys
i el seu record quedà durant molt de temps, en la figura d’un ex-vot, que la
gent del poble havia portat a la
Mare de Déu de Sentfores, per donar-li gràcies pel gran favor
rebut.
Avui ja no hi és aquest ex-vot, però
gràcies a la iaia Assumpció, que guardava aquest record en la memòria, he pogut
recollir aquesta història, que dóna fe d’una part de la vida de la nostra gent
en aquells dies.
És cert que la vida d’abans era més
tranquil·la però, com hem vist, no els calien cotxes per tenir ensurts als seus
carrers.*
·
Fet explicat per
la iaia Assumpció de cal Boladeras.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada