DERIA DE VENJANÇA

 Relat extret del llibre "Tous Memòria Viva" de Elisa Vidal Mas

            Els afers passionals no tenen època, ni són moda. Sempre n’hi ha hagut i és de suposar que mentre hi hagi homes i dones sempre n’hi haurà.

            Un prometatge ha estat en tot temps una cosa seriosa. Abans molt més que no pas ara. Era com un tracte firmat que, si es trencava, suposava en molts casos greus conseqüències.

            En una masia del terme de Fiol, en el sector de Roqueta, festejaven dos joves. Tot semblava anar força bé, fins que per qüestions d’interessos es produí un desacord en el dot que donaven a la noia. Llavors la família del noi obligà a aquest a trencar el festeig.

            Els nois no tenien la força ni l’autonomia suficient en aquells moments per a poder decidir per si mateixos el que volien. El casament solia ser més un negoci o un tracte que no pas un assumpte d’amor.

            A més, una noia rebutjada costava molt de poder-la col·locar. Era com si estigués marcada i, a menys que tingués un bon dot, el més probable era que es quedés per vestir sants.

            Així, doncs, en el nostre cas hi havia una núvia desenganyada i rebutjada, que no parava de plorar pels racons de la casa, un pare furibund i enrabiat pel menyspreu rebut, i una pobra mare sense saber què fer per consolar-la a ella i calmar-lo a ell.

            Però la cosa no era gents senzilla. Les ofenses eren molt sentides i el fet d’estar tan isolats no ajudava pas a dissipar tensions. Al pare –després de donar voltes i més voltes al cas– no se li acudí res més per

arreglar-ho que fer un bon disbarat.

            Com que sabia els costums de l’antic xicot de la seva filla, s’amagà rere una bardissa la vora del camí, esperant-lo que passes de camí cap a l’hort. Quant el tingué davant, se li llança damunt i el matà d’una ganivetada. Amb aquesta barrabassada se sentia compensat per l’ofensa rebuda.

            Després, quan se li refrescaren els ànims, es va adonar de la ximpleria comesa i comença a pensar en les repercussions dels seus actes. Veié perillar la seva casa i l’heretat, ja que com a cap de casa li requisarien tot i perdria el poc o molt que tingués.

            Quan es descobrí l’assassinat, totes les sospites recaigueren en el pare de l’ex-promesa. L’autoritat anà a la masia on vivien, per detenir-lo. Veient-se en aquell tràngol, el pare demanà a un dels seus fills que es culpés ell, i li feia entendre que així salvava la família, perquè “més valia el sacrifici d’un de sol, que no destruir el futur de tots”.

            El pobre noi s’autoinculpà. I mentre estava detingut a Tous a ca l’agutzil, els qui passaven per carrer davant la casa on era pres, el sentien remugar com si fos una lletania: “si les pedres parlessin, ai si les pedres poguessin parlar”. Sentint-lo, molts pensaven que no era ell el qui havia comés el crim, però ningú aconseguí de convèncer-lo perquè expliques la veritat.

            Així, fou jutjat i condemnat. Morí a la presó més de pena i tristesa que no de la condemna mateixa.

            La família... ja podeu pensar. Per la follia d’uns fets, no visqué mai més tranquil·la, ni aquell pare es pogué perdonar mai a si mateix la mesquinesa de les seves accions.*

* Fet relatat per la Maria de cal Marimon.