EL BANDOLER

(relat extret del llibre, "Tous Memòria Viva" d'Elisa idal Mas)

            Tots hem sentit a parlar d’aquells bandolers que en temps passats existiren per les nostres terres, des del mític Serrallonga a Perot Rocaguinarda o els germans Margarit, etc. Que en els segles XVI i XVII campaven al seu gust. I també hem sentit parlar d’altres més casolans com ara el Panna.

            A l’Arxiu Notarial d’Igualada vaig tenir la gran sorpresa de trobar entre altres documents un en què un pobre home presentava una denúncia oficial de com mentre anava de camí va ser atacat per un bandit. Deia:

“Ahir dimarts dia 28 de setembre del 1677, el testimoni explica que sortí de casa seva a les sis hores de la matinada poc més o menys, de la vila de Monistrol de Montserrat a fi i efecte d’anar a trobar el seu amo que és de la ciutat de Lleida. Estant de camí, a la que em trobo passat la capella de Santa Eulàlia, que és situada a una llegua del bosc, s’afegí a mi un home petitó, rodó de cara, barba negra, a què jo judico deu ésser d’uns 29 anys més o menys. Anava vestit així: barret negra dolç, que era a la francesa , amb molts tafetans de diferents colors i una ploma per adorno al barret de pago, vestit amb un gambetó de color blanquinós, folrat de baieta groga, botons del mateix color i el gipó de color groc guarnit de veta negra, sense mitges i espardenyes blanques, al costat una pistola a la caputxina de mida un pam i mig enllaunada al taló. Em preguntà on anava, jo respongí que envers Cervera i ell em digué que també feia via devers dita vila i anant enraonant junts arribàrem a l’hostal de la casa del Masana de la Guàrdia on el dit home féu treure vi, pa, pebrot, menja... Jo ja havia esmorzat abans. El vaig esperà. En acabar em demanà que pagués jo, perquè tenia una doble de dos, que descanviaria quan arribés a Igualada i llavors em pagaria. Així vaig pagar a la mestressa catorze diners. Després férem camí els dos junts devers la vila d’Igualada, per la carretera de Castellolí o de Sant Feliu, i ha la que fórem al pujol de la casa d’en Jorba, em digué dit home que passés davant, ja que volia orinar. A les dues passes que hagué fet, sentí un tret de foc i canó amb gran esclafit, em sentí ferit entre coll i espatlla al costat esquerre, caient a terra tot espantat. Ell caigué sobre mi, dient-me: “Lladre, dona’m els diners i el gambetó, que si nó t’acabaré de matar i no provis de cridar perquè et passaria el mateix”. Com vaig poder em tragí el gambetó amb els vuit o nou sous que tenia, i els hi vaig donar. Llavors se’n torna pel camí que havíem fet. Jo, vaig procurar arribar devers unes cases que hi havia per allí, que són del terme de Castellolí, tinguent sort d’un cavaller que passava per la carretera i em féu pujar a cavall portant-me a la vila d’Igualada perquè em curessin. Jo no el conec ni sé com es diu, però si el veia el coneixeria. Això que dic és veritat i així ho he jurat”.*

* Font: Arxiu Històric comarcal d’Igualada.