EL CIRERER GANDUL

Del llibre "Tous Memòria Viva" d'Elisa Vidal.

EL CIRERER GANDUL

El bon pagès estava ben fart de tenir aquell inútil de cirerer. Ja ni se’n recordava de l‘últim any que havia fet cireres. I li va fer una promesa.

Primer el podaria ben eixerit i si després d’un parell d’anys no s’espavilava i feia alguna cosa de collita, doncs... hauria de pensar a fer-li la pell.

Li va costar molt decidir-se. Primer va parlar amb la mestressa. I com que encara no ho veia gaire clar, en parlà amb els amics a la taverna. Cadascú li donava la seva solució, cada una més miraculosa que l’altra.

Entre conversa i conversa, i posant en pràctica tots els remeis que li havien aconsellat, passà força temps. Mentrestant el cirerer creixia, creixia, però tot el suc se n’anava amb llenya pel troc. Tan gros es tornà, que quan es decidir a tallar-lo va pensar que bé en podia aprofitar la fusta. Esperà la lluna propícia i el tallà.

La fusta de cirerer és forta i fina. És una fusta noble, vet-ho aquí. Va rumiar molt, abans de decidir què en faria.

Si se’l venia, bé n’hi donarien un bon preu, però li dolia que algú fos feliç amb un a cosa bona que havia estat seva, per una vegada que això passava. I va rumiar com quedar-se’l de manera que al mateix temps li donés algun profit.

Del tros més noble en feu uns tres quartans que feien goig de veure. Amb els trossos li va fer a la dona un rentador per la casa. Del tronc llarg, li semblà una bona pensada de regalar-lo a l’església del poble. La creu que tenien estava ben corcada. Així, es deia, el cirerer tindria, al cap i a la fi, una utilitat notable, deixant justificat el temps que ell no en pogué treure fruit.

Passaren els dies i, arribades les festes de Setmana Santa, en la processó del Divendres Sant, quan la parròquia estrenava la nova creu, el pagès estava tot cofoi. Però en el fons no podia deixar de pensar amb tristesa en els anys que havia tingut cura d’aquell arbre i que mai no li havia agraït. I com aquell que remuga per dins, li deia dirigint-se a la creu. “Ai! Jesús, Déu meu, quina llàstima que em feu, germà dels tres quartans i del rentador de casa, si haguéssiu fet bondat, no us haguérem arrencat”.

Paradoxes de la vida i la natura, que ens ensenya que fins la més inútil de les coses, si es busca, te la seva utilitat. *

* Font: La iaia Paquita del Serralet.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ELS REMEIS

EL PANNA (La llegenda)

L'ESCOLA D'ABANS I DE MÉS ABANS