ELS MARXANTS

(Com cada mes una altre història del llibre "Tous memòria viva" d'Elisa vidal Mas.)


Temps era temps, quan una lliura, any rere any i segle rere segle sempre igual, les coses no canviaven gaire en cap aspecte de la vida quotidiana. La gent tendia a ser autosuficient i necessitava poques coses del món exterior: alguna cana de roba, estris de cosir, algun utensili de cuina ... Les coses duraven molt. El vestit de casament, servia moltes vegades per anar a la tomba. Les robes d ela mare, les heretaven les filles–com consta en molts capítols matrimonials. Tant faldes com camises o saies i gipons i coses per l’estil, tot s’aprofitava.

Que en fa de segles que existeixen els marxants. Eren aquelles persones, que voltant per tots els nostres camins, passaven per pobles i masies, sobretot per les cases on hi havia fadrines per casar.

Amb els seus ruquets i les seves sàrries traginaven les mercaderies d’un lloc a l’altre.

Els venedors de terrissa omplien les sàrries traginaven les mercaderies d’un lloc a l’altre.

Els venedors de terrissa omplien les sàrries d’estris de cuina com plats, olles, gerres i tupins de totes les mides imaginables: des del petit cargolí, fins el tupí més gran, que servia per a coure el llegum a la vora del foc.

Els marxants de merceria portaven sobre el ruc una caixa de fusta d’allò més enginyosa. Anava lligada al ruc amb unes corretges, i es tancava amb un forrellat i una clau. La caixa sola pesava uns 10 Kg. Mesurava més o menys 60 cm d’alçada, 60 cm d’ample i 20 cm de fondària. El seu interior es repartia en 8 compartiments, de 17 cm d’alt i 14 d’ample. Aquets compartiments anaven plens de fils, agulles beta, trensilla, fil d’empalomar, agulles de fer mitja, troques de fill, sobretot per fer mitjons. Les vetes, trensilles, o la roba es mesuraven amb la cana o mitja cana, que feia com diu la dita “vuit pams una cana”.

Aquest comerç tan simple va durar anys i anys. La gent no viatjava si no era per anar a cal notari, o per raons familiars, com casaments, enterraments i festes majors. El fet de viatjar en altres èpoques era una cosa extraordinària per a la gent normal, i comportava tot un enrenou.

Els marxants sabien per experiència les dificultats que comportava aquest estil de vida: sempre fora de casa, parant en fondes i hostals i els perills que moltes vegades es trobaven pels camins. Tant podien venir dels bandolers com dels animals feréstecs–els llops sobretot, que els podien sortir en qualsevol bosc... i de nit. Perill ben real, com ens ho diuen els ex-vots posats en moltes ermites de les nostres contrades.

En el nostre poble, de sempre hi ha hagut marxants. Actualment queden almenys dues cases on el renom ens diu ben clarament que aquest fou el seu origen. A cal Marxant que venien roba i productes de merceria i a cal Cargolins que venien terrissa. Per la documentació que ens ha arribat fins avui, ens consta que a Tous només en els segles XVIII i XIX hi hagué fins a nou marxans.*

* Aquesta explicació sobre els marxants recull el testimoni de la Maria Martí de cal Marxant.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ELS REMEIS

EL PANNA (La llegenda)

L'ESCOLA D'ABANS I DE MÉS ABANS