dimarts, 15 de desembre de 2009

RECORDS DE NADAL

Les festes d’aquets dies tenen sens dubte un sentit molt especial. Són festes casolanes a més de religioses, i – creient o no – tothom les celebra.
S’ha escrit molt sobre els costums i tradicions d’aquests dies i ho han escrit gent de molt saber, que ens han explicat com se celebraven aquí a les nostres contrades. Jo solament pretenc explicar els records que molts avis del nostre poble, quasi tots octogenaris, ens han fet arribar sobre els seus dies de infantessa i de com ells vivien el Nadal.
Tots recorden que a casa seva – la vigília de Nadal – l’avia o la mare tenien un costum tradicional heretat dels avantpassats. Encenien un bon foc que pogués durar moltes hores. Sobre la taula deixaven pa i sobre una cadira una peça de roba – una tovallola o una manteta – i l’atansaven a la vora del foc. Servia perquè a la nit, si la Mare de Déu necessitava vestir el nen Jesús, trobés el necessari. Aquest costum encara es practicava en algunes llars de casa nostra fins als anys cinquanta.
El matí de Nadal començava d’hora, perquè a les 5 hores del sol – que no són les 5 hores d’ara – ja es feien les matines o Missa del Gall. Hi anava molta gent tant de les masies com del poble. Ben tapats, amb tapaboques i mantons. Només les mestresses es quedaven casa, preparant l’àpat del dinar. La missa era rassa, senzilla. Al final, quan s’anava a adorar el Nen Jesús i sense cap mena d’acompanyament musical, es cantava l’Anem a Betlem o alguna d’altra cançó igualment popular.
L’església era adornada amb motiu de la diada, Les baranes de l’altar s’omplien de boix i es `posava un arbre en un costat del presbiteri, amb neules penjades. També se’n penjaven a les llànties. (Diu el Costumari Català que les neules recordaven les teranyines de la cova de Betlem.)
Moltes mestresses de casa portaven a beneir una coca rodona que deixaven al peu del altar major. Acabada la missa, se l’enduien cap a casa. Qui sap si aquestes coques foren el preludi dels ressopons, després de la Missa del Gall.
Al migdia, el dinar centrava la part familiar per excel•lència. Abans, però, es feia cagar el tió. El tió era una soca o tronc ben gros, posat a cremar de bon matí perquè s’escalfés. Arribat el moment, l’avi o el cap de casa, assegut al costat del foc, es cuidava de tenir el tió ben tapat perquè no es refredés i es cuidava de mantenir l’ordre entre les criatures de la família, mentre el feien cagar. Sabeu què solia cagar el tió en la primeria del nostra segle? Doncs... unes figues seques, una presa de xacolata, un tros de codonyat, un tallet de torró o un bocí de sucre candi i, per acabar, carbó del foc.
A totes les cases es feia l’escudella amb carn d’olla, més bona que cap altre dia. Després el pollastre de l’any, és a dir, un capó, que des de Pasqua havia estat engreixat per aquest dia. El farcien i l’acompanyaven amb bolets.
Les postres variaven: qui podia posava torrons a la taula, només aquell dia. Podien ser de massapà, de Xixona o d’Alacant. Qui no hi arribava, sempre tenia raïm i figues seques de casa. Això si, tot regat amb mistela, ratafia o vi ranci fet a casa.
Després, una bona sobretaula. Ningú tenia pressa per marxar. Es passaven hores parlant de tot i explicant històries de família. No gaire diferent d’ara, ben mirat.
El gall ha estat des de sempre una peça fonamental a les taules de Nadal. Una casa del nostre poble – segons que es troba documentat en una escriptura de 1552 – , cada any per la Nativitat del Senyor havia de portar dos galls al castell, a més d’altres coses, en concepte del que ara en diríem contribució.
Sant Esteve era festa, però ningú recorda que es fes res d’especial. En temps antic potser si, perquè hi ha constància d’una confraria de aquest Sant.
Per cap d’any, hi havia el tradicional home dels nassos. Els nens anaven a la botiga de cal Claramunt el Jaumet els feia passar del carrer cap dins, i per un altre portal els feia sortir novament cap al carrer. Les pobres criatures no veien res de res i no entenien el perquè d’aquell estrany personatge, mentre els grans es trencaven de riure, veien la seva innocència.
Les festes de Reis es començaven a celebrar a la vigília, quan els nens anaven a plegar els Tres Reis, cantant una cançó que els seus amos ja cantaven:

Mestressa baixeu de dalt,
panses i figues,
panses i figues,
mestressa baixeu de dalt,
panses i figues i codonyat.

Si voleu que cantem més
baixeu figues,
baixeu figues,si voleu que cantem més,
baixeu figues i diners.*
Els nens de cada casa anaven amb un cistellet a les cases dels veïns, amics i parents, demanant la seva atenció. Llavors cantaven la cançó. En acabar, la mestressa els donava quelcom (quatre figues, unes nous o ametlles, o bé un trosset de codonyat, potser una magrana... ja seca).
* La música de la cançó sona com la melodia de “Baixant de la Font del Gat”.

Cap comentari:

Publica un comentari