DONES DE PAGÈS
(A pocs dies del dia mundial de la Dona, aquestes lletre li fan homanatge) de Tous Memoria PRopera de Elisa Vidal Mas.
De ben segur
que hi ha moltes maneres de viure la vida en el camp, tantes com persones i
climes. Secà o regadiu no es el mateix, amb tot i del que no tinc cap dubte es
que també i han molts punts de connexió.
La feina de
les dones a pagès per exemple, començava cada dia d’hora, molt, molt d’hora. Amb
l´aurora tothom anava a la tasca, fen un queixaló. Avançat el dia esmorzarien
arengada i seva fregida, amb olives negres i un tomàquet amanit. A l’estiu, suca
que suca pa; a l´hivern, amb un tros de ceba a la mà es menjava la verdura que
havia sobrat del sopà de la vigília, ben fregida amb un tall de cansalada.
Aquesta acostumava a ser la menja més habitual.
Era normal
que la mare o l´avia anessin davant dels altres, encenen el foc i preparan-t´ho
tot a la casa.
Quan els
homes marxaven, abans no és llevessin els nens, les dones anaven a arreglar les
bèsties: l’una els porcs; l’altra les oques, ànecs, gallines, els conills...
Això si eres dues, sinó tot requeia en una de sola. Les bèsties eren essencials
en l’economia de pagès. Els porcs, assegurava menjar al rebost durant tot l’any.
Les gallines, no cal dir, equivalien a tenir ous, pollastres i polles joves.
Els conills eren la menja dels diumenges. Els pollastres, els conills i els ous
que sobraven, les dones se’ls venien. Aquest era la majoria de les vegades, el seu jornal en guanys econòmics, i
en disposaven sense haver de donar comptes a ningú. Recordo aquelles iaies, que
quan anaven a comprar o a vendre, guardaven els centimets lligats amb un nus a
la punta del mocador de butxaca. Gairebé sempre gastaven el que en treien en
roba per la casa o per fer algun vestit, o en comprar algun menjar no gaire
habitual però ben necessari, com un bon bacallà a l’hivern, o un congre quan s’atansava
la quaresma, o en refer algun estri de cuina que s’havia trencat. Els homes no
i pensaven en aquestes coses i moltes vegades els semblava que amb el que
collien i tenien ja hi havia de tot i de sobres.
El menjà de
les bèsties portava una bona estona. Per les gallines es tenia de trinxà la
verdura amb una trinxadora, que era clavada a la paret i funcionava fent girar una
roda plena de tallants. La canalla tenien prohibit d’atansar-s’hi. Amb el
trinxat si barrejava segó i pa sec mullat. Amb aquest preparat s’atipaven les
bèsties de ploma.
Pels conills
s’alternaven la fulla d’olivera, amb l’alfals, gra o amb herba que la padrina
ja havia collit de bon matí.
Desprès, una
bona regada i netejava la casa amb l’escombra grossa, perquè els terres eren
rústics, i no com els que ara coneixem.
Segons els
dies tocava rentar, cosí, fer conserves, i fer el dinar que les dones portaven
al tros perquè els homes poguessin menjar calent. Més tard s’havia d’endreçar
la cuina, que quasi sempre era una peça petita, en un racó fosc amb no més que
un finestró. La tarda es repartia entre anar a l’hort, els nens, les bèsties,
el sopar.... Tot això les feines rutinàries i inexcusables, juntament amb la
necessitat ineludible d’anar a buscar aigua amb cantis o galledes, a la font o
el pou més pròxim.
Una
obligació molt important, que se sobreentenia de manera implícita, era la d’educar
a les filles per tal de poder-les col·locar be. Ensenyar-les a portar la casa,
cosir, fer el menjar i tots els etcèteres que ens puguem imaginar. Si les iaies
deien a les seves nétes: “Nena, avui no
has begut amb porró”, feien referència, amb ironia, a la teranyina que i havia
al sostre i que la néta no havia tret a l’hora d’escombrar. I afegia, “Si quan
et casis fas igual, la teva sogra et tornarà a casa, perquè fins que te mare no
et tinguí ben ensenyada, a casa de la sogra no cal que hi tornis” Aquests i
altres tics que ara ens fan tanta angunia, s’anaven repetint de generació en
generació, en una espiral que encara ara costa molt de trencar.
Llavors ens
trobem amb les feines pròpies de cada temporada. A la primavera començaven les
feines de la vinya. Les dones no hi faltaven mai, es més, moltes vegades
encapçalaven la colla, fen de capdavanteres dels demés treballadors, esporgant
i espullancant. A l’estiu, a la sega i el batre, el seu paper no era menys
important. Com més mans millor, ningú no hi sobrava. Elles igual eren a la
cuina com a l’era. Quan arribava la tardor, anaven a collir raïms, com el
primer, a collir i esclofollar ametlles, o a esquitllar blat de moro i llegums
i o anaven a buscar bolets, que no era un mer passatemps, etc.
Pel que fa a les feines normals no ens
pensem que s’assemblessin, ni de lluny, a com són en els nostres dies. Rentar volia
dir posar la roba a estovar amb sabó, (un sabó fet a casa amb les restes que
quedaven a la caldera quan es matava el porc). O si no, posaven la roba a estovar
amb argila si se’n tenia a prop. I fins fa pocs anys anaven també a rentar a la
riera, on la roba estovada ja no costava tant de netejà; però l’aigua sempre
era fresqueta a l’estiu i glaçada a l´hivern. Després per blanquejar-la posaven
la roba blanca dins d’una tina de pedra o de fusta, on i havia cendra desfeta
amb aigua. Era l’equivalent al lleixiu d’avui en dia. La roba neta s’estenia
damunt de coscons, i matolls.
Com a
curiositat, molts hem sentit a parlar que es rentaven els plats amb terra d’argila,
i fregall d’espart, fins que va arribar el trissodin.
Potser sí, que aquest producte modern anava més bé, però deixava les mans tan
escaldades i amb la pell tan prima que feien pena, i a més a més produïa molta
coïssor. Fins que als anys 50 arribaren els sabons en pols.
Cosir és una paraula curta de dir, però molt llarga
de contingut. En altres temps, i fins ben passada la postguerra, res de res es
comprava fet: ni la roba de casa ni la de vestir, sobretot la de diari, tan d’homes,
dones o nens. A tot estirar els homes tenien fet de sastre un vestit, que
moltes vegades era el de casament, i algun pantaló de vellut per anar endreçat
i les dones molt de tant en tant, algun abric fet de modista. Però com que
totes sabien cosir, elles cosien i tallaven o es feien tallar i emprovar els
vestits. I per els nens, tres quarts del mateix. La roba de diari consistia en, bruses o sobretots,
calces amples, o pantalons de treball i camises fetes de manera molt senzilla,
faldes amples lligades amb una beta que les arrugava a la cintura. Els nens
portaven els pantalons subjectats amb un elàstic. Els homes feien servir la
faixa per aguantar els pantalons, i de passada, els servia per reforçar-se l’esquena. Als peus
portaven espardenyes si podien, i si aconseguien unes sabates, les tatxonaven
amb claus, perquè els duressin més. Moltes cases tenien una forma de sabater de
ferro, que feien servir per arreglà el calçat de la família. La roba, que mereixia
més atenció, era la roba pel casament de les noies. Aquestes es passaven hores
i més hores cosint tavelles, costures, brodats, puntes amb cargolet i intradós.
Els arrugats, i calats no tenien secrets per elles. Des de ben jovencelles es
dedicaven a aquesta tasca, ja que tan l’educació
com les costums del temps les atansava
al casament molt aviat. Quan una noia passava dels vint anys sense casar-se,
tot sovint es sentia a dir “Nena l’enciam quan es tendre portal a vendre, quan
es dur menja-te´l tu”, amb un espavilat implícit, ben cru.
Les conserves eren una de les tasques més
primordials i bàsiques per la alimentació de la família. El tomàquet era el rei
de les conserves. S’omplien ampolles de gasosa, perquè eren més fàcils de
tancar, millor si eren petites, o si no grans. Les ampolles que és tapaven amb taps de suro
lligats amb cordills. Recordo la mare que volava lligant taps amb un llaç
creuat. Quan tenien tomàquet suficient per poder omplir una caldera, posaven
una ampolla sobre l’altra fins que bullien una molt bona estona. Dels tomàquets buits també en feien confitura,
si podien arreplegar el sucre suficient. De tomàquets de penjar, tota la vida
se n’han guardat. Claus a les bigues permetien penjar enramades plenes
d’aquests fruits. Igualment se’n penjaven de raïms blancs. S’ha assecaven
figues, que si estaven en bon estat es plegaven quan queien de madures; a casa
es posaven damunt d’una garbella o un encanyissat perquè s’assequessin en un
lloc ben ventilat. Els bolets amb sal mai faltaven en cap rebost. Les confitures de poma, pera, o préssec eren
les més normals. De codonyat, sempre n’hi havia al rebost.
Crià
canalla, atendre els bells, tots els dies de l’any, un rera l’altre, sense més
vacances, que el mes de rigor que havien de passar ajagudes al llit, després de
parir un fill. I encara moltes vegades es llevaven d’aquesta obligació de repòs
més malament que si no haguessin descansat, degut a les irritacions produïdes
pel brou de la gallina, que per atendre a la nova mare com calia, preparàvem com
a cosa extraordinària.
La vida de
les dones solia ser silenciosa i efectiva. Eren com les formigues que, no paren
de treballar sense fer soroll, per tenir sempre el que fa falta per les
necessitats de la família.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada