dissabte, 16 de gener de 2010

L'ESCOLA D'ABANS I DE MÉS ABANS

-Aquest relat, es un petit retrat de l’escola dels anys 1950-60, sobretot, i de més endarrere. Sense profunditzar gaire, ens adonem del molt que s’ha evolucionat.


L’ESCOLA D’ABANS I MÉS ABANS

Avui recordava algunes coses del funcionament de la meva escola, quan jo era petita allà els anys 50. Comparant-la amb l’escola d’ara. No tenen res a veure. Igual com la manera de viure a la postguerra i la d’ara. Només que l’escola era una continuació de l’estil de temps passats.
En aquella època nens i nenes assistien a l’escola en aules diferents, amb més de seixanta criatures en cada aula per a un sol mestre. Ens dividien per edats en vuit o nou cursos diferents. Tots els nivells estudiàvem el mateix llibre, que ens durava dels sis fins als catorze anys. Cada curs començàvem allà on havíem acabat l’any anterior. En un sol volum hi havia totes les assignatures obligatòries. I aquell llibre servia i passava de germà a germà.
Totes les tardes teníem l’assignatura de costura. Tothom feia el que podia, començant per la mestra que sempre feia mitja. Entre becaina i becaina ens clavava algun crit, o ens ventava alguna bufa, mentre s’escurava l’orella amb l’agulla de teixir. Després, es tornava a endormiscar. En el temps de la calor, feia que, mentre dormia, una nena la ventés amb el ventall de l’estufa. Quan estava desperta, nosaltres fèiem veure que cosíem o bé passàvem l’estona xerrant i rient.
Quan era petita encara voltava per casa el llibre de lectura de la meva iaia: El trobador català. Va ser el primer llibre de poesies que vaig tenir a les mans, de les quals ja em van enganxar “La terra de Xauxa”, “El ratolí espavilat” o “L’escut de Catalunya”.
Ella ens explicava com era la seva escola en la primera dècada d’aquest segle. Tot i que només hi anà fins els dotze anys, aprengué a llegir, a escriure i les quatre regles per a poder-se defensar quan anaven a mercat a vendre i perquè quan comprés no l’estafessin. A les més grans, a més d’aprendre els tocava d’anar a casa de la mestra a posar-li l’olla al foc i tornar-hi de tant en tant a vigilar el dinar, entre altres coses.
En temps més antics, eren pocs els que tenien educació, encara que fos bàsica. Sabem que l’any 1663, al nostre poble hi havia mestre de minyons, com en deien. Es deia Antoni Piulats. D’aleshores ençà, sempre trobem constància d’algun mestre en el poble.
Però la pregunta que ve a la ment és: a qui devia ensenyar? De segur que als hereus de les cases principals. Però no a tots. Els altres fills quasi mai no sabien escriure: per a què? Pel que fa a les noies no cal ni pensar-ho: era del tot impensable el fet de creure que poguessin rebre educació.
Hem vist en una llibreta de les darreries de l’any 1700 que per practicar l’escriptura a l’escola, un noi repetia durant moltes pàgines una jaculatòria i oracions. Seguint el curs de la vida d’aquest alumne, veiem com al cap de 30 o 40 anys, els seus escrits havien degenerat en grafismes que sols tenien sentit si es llegien literalment. No hi ha ni majúscules, ni comes, ni ordre en cap sentit. Però, si més no, el fet de saber escriure permetia als nostres avantpassats de poder arribar a llocs com l’ajuntament o el jutjat del poble.
Les prioritats de la vida, fins al segle XIX, eren molt diferents de les nostres. Més important que el saber era el ser. Aleshores les classes socials tenien molta importància. Només estudiaven els que tenien un cert estatus i els estudis els permetien de continuar tenint – amb més autoritat – els privilegis heretats. Per als pobres hi havia els mossens que els llegien o escrivien el que fos menester, que era ben poc.
Gràcies a Déu, això ja és el passat i encara que falta molt per millorar, la història ens ensenya el camí recorregut.

2 comentaris:

  1. Com a mestre jubilat i ex-alumne dels anys 50 em complau haver llegit aquest article. M'ha transportat a la meva infantesa. També n'he fet en motiu de l'editatge d'un llibre que commemora els 75 anys de la meva escola tant d'alumne com de mestre. Els dos comentaris, no sé amb quina intenció, reflexen l'evolució de l'escola. En moltes coses ha millorat i en altres, per dissort, ha empitjorat.

    ResponElimina
  2. M'ha agradat molt llegir aquestes línies, sóc estudiant de 4art de carrera d'Educació Infantil i el meu treball de final de grau va enfocat a parlar de l'evolució de les escoles dels anys 50-60 a les actuals i realment m'ha motivat molt topar-me amb aquest relat. A tu Jordi Piqué m'agradaria demanar-te referències sobre el llibre que has citat, potser em serviria com a font d'informació per dur a terme el projecte.
    Moltes gràcies

    ResponElimina