ELS CUPS DE LES SERRES

El relleu de la nostra terra no és gaire pla, sinó més aviat trencat i orogràficament variat. El treball de pagès mai no ha estat senzill, en gran part a causa d’aquestes circumstancies.
          (Relat extret del llibre "Tous Memòria Viva" de Elisa Vidal Mas)

         M’explicava l’avi de ca la Noia que abans de que hi hagués el pont de cal Riba –que es construí allà pels anys 20 del nostre segle i que ara tots fem servir per anar a l’ermita de Sentfores-, els era molt difícil portar qualsevol collita en carro cap a Tous. Per això quasi tot ho treien pel cantó del Saió, pel camí de cal Milà a la Tosquella, en direcció a Igualada. La costa de cal Riba, si ara ja es molt forta, figureu-vos el que deuria ser des de baix a la riera.
            En aquells temps hi havia molta vinya les nostres terres i cada pagès acostumava fer-se el vi ell mateix. Hi havia cups i botes en gairebé totes les cases. Però quan les vinyes eren lluny, també es construïen cups en alguns llocs estratègics a prop dels ceps. Encara ara es troben restes de aquelles construccions. I alguns topònims no deixen lloc a dubte: a l’obaga de Riqué, els cups del Mundoi; a la serra de Miralles, els cups del Sant Joan; a la serra de Gatell, els cups dels Isidrets... I de ben segur que n’hi hauria d’altres que ja no es recorden.
             Elaboraven el vi a peu de vinya, de manera que quan estava a punt, el traginaven omplint bots i carregant-los als carros. S’estalviaven de portar el raïm a les cases per treure’l d’alli fet vi.
            M’explicava que una vegada el seu avi havia venut el vi a un tractant d’Igualada i que la costa per on havia de passar el carro era tant dreta que per pujar-la solament podien carregar la meitat dels bots. Els descarregaven al capdamunt de la costa i tornaven enrere a buscar els que restaven. Quan després de dos viatges recomptaven els bots, el pagès i el tractant no coincidien en la quantitat... El pagès en comptava un de més que el tractant. Per més que comptessin i recomptessin no coincidien. El pagès, que ja tenia la mosca sota el nas, i no ho veia gaire clar, es posà a mirar pels voltants i, ves per on, darrere unes mates altes hi havia un bot ben amagat...
            I es que la picaresca és més vella encara que els cups de les muntanyes,i els qui la practiquen es valen en cada moment de les circumstàncies pròpies del seu temps. *

* D’una conversa amb l’avi Joan de ca la Noia.     


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ELS REMEIS

EL PANNA (La llegenda)

L'ESCOLA D'ABANS I DE MÉS ABANS