dimecres, 15 de maig de 2013

COM NEIX UNA NISSAGA



Del llibre “Tous Memòria viva” d’Elisa Vidal Mas.                             

COM NEIX UNA NISSAGA

En els anys 40 del 1500, en el petit poblet de Tous, que en aquell temps no tenia més de 300 ànimes, hi havia un fadrí, en Pere, fill d’un mas benestant, anomenat Mas dels Quadres.
            Tenia edat de contraure matrimoni. Com era natural i normal en aquells anys, els pares ja feia temps que buscaven la noia que li convingués. Això no era gens fàcil si es té en compte que a més d’ésser de casa bona, era convenient que estigués arregladeta: com més dot hi hagués millor aniria, i, si de passada fos pubilla, encara més bé.
            Buscant, buscant, en trobaren una anomenada Montserrat, que vivia en el Mas de l’Albareda, al peu de la Serra de Queralt, amb els seus oncles, que l’havien afillada ja feia anys.
            Era “neboda política per part de la dona”, com diuen els documents antics d’on ha sortit aquesta història. Per tant, com que la noia era maca i ben plantada, la casa era forta i les condiciones convenients, els familiars es posaren en contacte per tal de parlar del dot, estipulant així els capítols matrimonials. I entre estires-i-arronses, arribaren a un acord.
            No es coneixen els detalls dels acords prematrimonials. Sols ha traspuat que el nuvi portava de dot al matrimoni 95 lliures d’aquell temps, moneda de Barcelona. Tan bon punt es casaren, en Pere entregà 30 lliures de seguit. Llavors el seu sogre l’anomenà hereu de la seva hisenda i dels seus béns, acordant que les 65 lliures que faltaven del dot serien pagades més endavant, per la casa del nuvi, és clar.
            Però la vida en aquell temps tampoc era senzilla, i Montserrat, la núvia, moria sense deixar descendència als pocs anys de casada.
            Quin trasbals per a en Pere: s’havia enamorat ja de la seva dona, que tan s’havia fet estimar; es mirava ja com a pròpia aquelles terres que treballava amb tan d’esforç. Aleshores es trobà que ja no era l’hereu, tornava a ser solter i de tenir la vida resolta ja no tenia res.
            Calgué tornar a negociar amb el seu sogre per fer-li veure que li convenia vendre-li a ell la hisenda. Com que el sogre comprengué que això seria el més encertat, tancaren el tracte: a les 95 lliures que portà el nuvi al casament, n’hi afegirien unes altres 200 i arribaven a l’acord que cuidaria i respectaria els seus sogres fins l’hora de la seva mort.
            En l’any 1552 en Pere es tornà a casar amb Elisabet, una noia de vila molt ben disposada, que es convertí en una gran senyora del seu mas. Tingueren molts fills i els seus descendents arriben fins al dia d’avui.*

            *Records del meu pare.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada