dijous, 17 de gener de 2013

LA MALASTRUGANÇA




-Del llibre Tous Memòria Viva, d’Elisa Vidal.

            Eren les darreries del segle passat. En aquell temps la gent creia fàcilment en esperits que feien sorolls dins les cases, bellugant plats o fent  picar portes. També creia en el mal d’ull, pel qual quan una persona volia mal a una altra, semblava que l’embruixés. Així hi havia persones que deien que estaven malaltes perquè tal o qual subjecte els volia mal.
            En un petit nucli, que més que poble era un conjunt de masies més o menys juntes, diferents veïns es posaren malats en poc temps. Com més corria la veu del perquè, més gent malalta hi havia. Aquella bona gent comença ha tenir la mania que la pobra tia Paula, que vivia sola, els volia mal i que els portava malastrugança. Així un es començà a troba malament avui, un altre demà. De tal manera es suggestionaren que ni les coses més senzilles els sortien bé. I de tot en tenia la culpa la pobra tia, que l’únic mal que feia era viure retirada de la gent, sense amoïnar a ningú. Sabem prou bé que d’allò que no entenem en recelem i d’allò que ignorem en tenim por. Així el desconeixement podia més que el sentit comú.
            El Pep, el seu veí més proper, era un home ja entrat en anys, portava una seguida en què la seva salut estava molt ressentida: es trobava fet un nyap, el cap li esclatava, els ossos li feien malt. No hi havia herbes que no hagués pres, ni ungüents que no s’ha hagués posat, però cada dia se sentia pitjor.
            Quant van sentit a dir que cap al cantó d’Argençola hi havia un avi que curava de gràcia i en aquests afers era molt entès, buscaren la manera d’anar-lo a visitar.
            Fixeu-vos bé com ho manegaren. Anaren a una masia propera, que quedava fora de la influència del malastruc i demanaren a l’amo que en nom d’ells hi fes anar el seu fill gran –un adolescent– perquè com que anava més lleuger hi arribaria abans. Dit i fet. Li explicaren el cas amb pèls i senyals, i el noi –tot i que no entenia res– feu el que se li digué. Anà a trobar aquell avi, i li explicà el cas. Ell li contestà que ho veia molt malament i que costaria força de tallar el mal. Però li donà remei –de paraula, és clar!– dient-li que fessin exactament el que ell els deia, i que era l’única solució. Tot de viva veu. Imagineu-vos el que en podia sortir. Heus aquí la recepta:
            “Anar a comprar un quilo de sal,en una botiga que tingui dues portes, entrant per una i sortint per l’altra” El malalt havia de seguir aquest tractament: li havien de rentar cada dia les puntes dels peus amb aigua i sal; de seguida li havien de canviar la roba que portava per una muda neta posada del revés; no podia entrar de cara a cap habitació i n’havia de sortir d’esquena.”
            Vet aquí el remei que jo diria més psicològic que pràctic. Però si així es trencava el malefici, que en podia dir res en contra?
            Així m’ho ha contat algú de la família d’aquell noiet que féu de recader, perquè moltes vegades li havien sentit explicar tal com ha quedat recollit aquí.

* La botiga fou la de cal Ble, d’Igualada.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada