diumenge, 18 de novembre de 2012

LA CATIFA BLANCA



             Durant segles i segles, les cases fortes del nostre món rural foren els masos i masies. El fet de tenir terra els assegurava unes rendes que cada any es renovaven.
            Sí que tenien pressió fiscal, tal com s’entenia en aquelles èpoques. Una part de les collites per al senyor feudal: a més d’altres contribucions, per la Nativitat del Senyor – o una altra festa – eren del tot habituals un cànon de diversos caps de bestiar o aviram.
            El fet de ser amos de la seva terra, els feia més independents, més lliures que les altres persones del poble. Els mateixos senyors els respectaven d’una manera particular.
            Tot i que a Catalunya teníem les nostres pròpies lleis i costums molt ben determinats, per a uns mateixos problemes hi havia de vegades solucions ben diferents.
            Un problema molt comú eren els dots que s’havien de donar als fills que es casaven. No sols a les filles, sinó també als fills.
            Això és el que es pot deduir dels fets comprovats, en la masia que molt antigament es digué can Bossanya, després cal Riba, ara és ca l’Abel. Encara avui, qualsevol pot comprovar que totes les terres del seu voltant, tret de les poques que encara són de la propietat, les posseeixen famílies que o bé es diuen Riba de cognom, o bé són d’altres famílies en les quals si es rasca una mica, s’hi troba en temps antic alguna jove que era filla de la masia de cal Riba.
            No era l’única família important que es valia del sistema de donar terres per dot. Altres donaven en cada dot centenars de lliures catalanes, a més de la roba i parament, segons la categoria de cada casa, sovint empenyorant-se i tot.
            La masia de cal Riba era tant important com ho demostra un fet molt significatiu, que m’explicà un avi del poble, descendent de dita casa, al qual l’hi havia explicat la seva àvia.
            “Una vegada que l’amo de la casa estava molt malalt, demanà que li fossin administrats els Sants Sagraments. En senyal de respecte al seu Déu i Senyor que el venia a visitar a casa seva, manà estendre una catifa o llençol (la transmissió oral no precisava), des del portal de l’església fins a la porta de casa seva. Més d’un quilòmetre de catifa.
            El més probable és que es tractés de llençols de bri (fet de tires de bri d’uns 50 cm d’ample), teixits per les noies de la casa, i destinats al dot de les donzelles per casar”.
            Els costums han canviat molt. Les cases grans van i vénen. Només la terra queda. La terra és duradora i de nosaltres depèn que sigui en òptimes condicions com la passem a les noves generacions. *


 Relat extret del llibre “Tous Memòria Viva” d’Elisa Vidal Mas.

* Font: les converses amb l’avi Joan de ca la Noia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada