dilluns, 23 de juliol de 2012

LA VELLA CREU


En aquesta història s’hi veu reflectida l’importància dels valors. Quan una família s’ensorra, o un país, cal salvaguardar els valors ètics i morals per tenir força per poder-nos aixecar de la desfeta.

                       
              LA VELLA CREU

            Era una casa gran i vella on les coses ja no eren com en altres temps. Corrien mals vents per a la gent del terròs. La fil·loxera s’afegí a les altres penúries, als deutes i als compromisos dels capítols matrimonials, que tardaven anys i panys a poder fer-se efectius.
            Les coses de valor havien anat desapareixent de mica en mica, perquè calia mantenir tant com es pogués la dignitat de la família dins del nivell adequat per tal de guardar les aparences.
            Estre les poques coses que els quedaven hi havia una creu de fusta, molt vella, que la gent de la casa de tant veure-la ni tan sols s’adonava que la tenien. Però algú sí que se’n adonà. I és que els depredadors no descansen mai.
            Tot mirant de comprar altres foteses, un comerciant portà la conversa a parlar de la creu i –com aquell qui no vol la cosa– els proposà que la hi venguessin. Tot plegat... no valia res, ni els servia per cap cosa útil. Encara que no els en podia donar gran cosa –“valia molt poc perquè era tan vella...”– els faria uns bons tractes si la hi venien junt amb altres coses.
            A aquella gent els sobtà aquesta proposta. No havien pensat mai que la creu fos una cosa vendible. Sempre l’havien vista dreta en el seu racó com una part més de la casa.
            No se sap què ni qui, però alguna cosa els deturà i li digueren que s’ho pensarien. Així passaren a tractar altres qüestions i aquell dia la creu no sortí de casa.
            Al cap d’un cert temps, aquell comerciant tornà per veure si els quedava alguna rampoina per vendre i, com d’esquitllada, els recordà la creu, tot dient, que ara era un bon moment per a ell i que els hi podria pagar una mica més.
            L’amo de  la casa, volia i dolia, però al final no va saber com sortir-se de la xerrameca del comprador i accedí.
            Manà al servei que li portessin la creu. Però la minyona no la va trobar en el lloc de sempre. El racó era buit. Ningú no entenia què podia haver passat, però el cas és que en no trobar-la, tots pensaven que era una cosa sobrenatural, com un miracle o senyal.
            No hi ha res que exciti més la imaginació de les persones que el misteri o el que no es pot entendre. El que devia haver passat, no crec pas que fos res d’extraordinari, sinó que fou més aviat de sentit comú o de respecte per un objecte sagrat que sempre els havia acompanyat en els bons i mals moments. Per no poder sortir de la penúria, algú (gairebé segur una mà femenina, per la prudència i sensibilitat que l’acció suposa) devia pensar que més valia no temptar la sort, perquè si fins aleshores se n’havien sortit, Déu ajudaria a trobar la solució dels seus problemes.
            I així va ser. Ara, al cap de cent anys llargs, la casa continua en el lloc de sempre, amb la família de sempre, i amb els seus maldecaps, com sempre. I amb la creu en el lloc de sempre, on va aparèixer uns quants dies després d’haver desaparegut. Torna una mica trencada però no en faltava cap tros, i això es el que compte.
            Més que el caure, és l’aixecar-se per poder anar endavant. La ferida de la creu, que fou curada amb pega, en dóna fe. *

* Font: el meu padrí Tonet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada