AL VOLTANT DEL PA
(Una nova història del lloc de Tous explicada per un dels seus avis, ens dona una mica més de prespectiva de com anaven les coses en temps passats) Del llibre TOUS MEMÒRIA VIVA d'Elisa Vidal Mas.
Parlant amb una àvia del nostre poble, de coses
d’abans, m’explicà el record d’un fet que té un ganxo especial, tan pel cas en
si com pel context que l’envolta.
Ella
havia sentit explicar que un avi de casa seva, ja gran, era molt de la broma.
Era amic de bromes pesades amb què solia importunar els que no li queien gaire
bé, sols per fer-los la punyeta. Tenia ben amargat un altre avi, si fa o no fa
de la mateixa quinta, perquè cada cop que el veia, li engegava en veu alta
davant de tothom: “mira, ja passa aquell que fa pudor”. Però un dia que el
bromista sortia del forn del poble–aleshores era a cal Bató–, menjant un tall
de coca, passava just per aquell lloc l’avi que sempre era objecte de la seva
mofa. Quan aquest el va veure se li llança al damunt, i d’una ganivetada el
deixà mort al moment, sense temps ni per l’extremunció.
Segons
el que l’avia recorda, aquets desgraciats fets succeïren el segle passat.
Mentre m’explicava aquest cas, anava intercalant referències de com es feia el
pa en aquells dies, que em semblaren prou curioses i interessants com per
recollir-los per escrit.
Em
deia que en totes les cases hi havia pastera. Era una taula preparada per a fer la feina de pastar.
S’aixecava la tapa i a dins, en un sotataula bastant fondo, es feia la pasta.
Per llevat es feia servir una mica de pasta de la fornada anterior. No es feia
pa gaire sovint, almenys als pobles. Com que la pasta es portava al forn del
poble, sols es coïa un cop cada vuit o quinze dies.
Un
cop encès el forn, el forner per saber si estava prou calent, el primer que
enfornava era una coca, que tastava ell mateix i algun veí que en aquell moment
anava a ajudar... a menjar.
Pocs
dels veïns que portaven la pasta a coure pagaven amb moneda. Quasi tothom ho
feia en espècie: donaven una part de la pasta al forner i ell, ajuntant tot el
que li havien deixat, feia pa per a la seva família. Així resultava que el pa
de casa seva era de tots colors.
El
pa cuit durava molts dies i es guardava en postades al rebost de la casa, un pa
al costat de l’altre. No hi feia res que s’assequés o be es florís, perquè així
allargava més. Com bé diu la dita: “pa tou i llenya verda, tiren la casa a
perdre”.
Aquesta
manera de fer, durà fins ben entrat el nostre segle, en què es començà a
mecanitzar la fabricació del pa. Amb el nou sistema, la família portava la
farina al forn, i, mentre n’hi tenia, podia anar a buscar pa, pagant només la
feina. Fins que arribà el sistema actual, que no té res a veure amb els vells
mètodes.
Sembla
que algú podria dir llegint aquestes ratlles que: el pa, la vida i la mort, no
deixen d’estar units en una mateixa sort.*
* Text redactat a partir de les explicacions de la Maria de cal Marimon.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada