dissabte, 21 de gener de 2012

ELS GOSSOS BLANCS I ELS LLOPS

Relat extret del llibre “Tous Memòria Viva” d’Elisa Vidal

ELS GOSSOS BLANCS I ELS LLOPS

Tots recordem amb enyorança les històries que ens explicaven quan érem petits i que se’ns fan presents com bons records.

“Era la història de dos gossos blancs, molt grossos, que vivien en una masia del poble de Tous, sota el lloc de la Roqueta. Eren tan valents i decidits que, a les nits, quan els llops s’apropaven fins al peu dels murs de la casa (atrets sens dubte, per l’olor del bestiar), udolaven de manera tan esgarrifosa, que feia posar la pell de gallina als que els sentien. Si no eren molts els llops en el grup atacant, el gossos els plantaven cara, empaitant-los i fent-los retrocedir fins al bosc. Però si la colla es feia massa grossa a causa dels reforços de llops que s’afegien als atacants, llavors els gossos es retiraven cap a casa i amb un bot saltaven la muralla, cosa que mai cap llop no va aconseguir.”

Fins aquí la llegenda o part de la veritat, però sens dubte, es tracta d’una de les moltes històries que devien circular per les cases d’aquell temps.

Sabem ben poques coses de la presència dels llops per les nostres terres. Però sí que sabem que a Catalunya, els llops van desaparèixer a la segona meitat del segle XIX; que anaven en colles de 15 a 30 individus, i que foren eliminats amb estricnina, perquè eren una plaga per als ramats.

En aquells temps, la majoria de masies tenien el seu ramat, gran o petit, i per la causa que fos, va arribar un moment en que no hi havia un sol cap de bestiar segur, ja que els llops feien molt de mal.

A resultes d’això, es reuniren els amos i pastors dels ramats per tal de trobar un sistema que els deslliures dels llops, ja que les escopetes eren poc efectives perquè com que eren de pistó, eren lentes i insegures. Entre altres possibilitats, en trobaren una que ja havien fet servir en altres terres: l’estricnina.

El sistema era ben senzill i efectiu. Quan els llops s’atansaven al ramat, no els deien res, els deixaven prendre l’ovella que mataven. Com que no se l’acabaven en una menjada, els seguien i posaven el verí en el tros que deixaven. Quan feia la segona menjada, el llop s’emmetzinava.

També eren un perill per les persones. Se sentia a dir que els carreters i caminats que viatjaven de nit, sovint eren assetjats fins a l’entrada del poble.

A Sentfores hi havia més d’un ex-vot per aquest motiu. Hi ha qui en recorda un que a principis dels anys 30 del nostre segle encara estava penjat al cambril de la Mare de Déu, tot i que era molt vell. Era d’un avi de cal Marxant que es va salvar dels llops que l’envoltaven, espantar-los amb la mitjacana fins que va arribar al poble. *

* Font: el meu padrí Tonet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada