divendres, 16 de setembre de 2011

LA COLLA DELS SET

Del llibre “Tous Memòria Viva”d’Elisa Vidal.

LA COLLA DELS SET

Acabada la guerra amb el francès, com passa de ben segur en totes les guerres, quedaren escampats per els nostres terres una petita part dels combatents que, escolliren per viure la manera més usual en aquestes casos: saquejar, robar, matar si calia i viure sense fer res.

La bona gent dels pobles i masies, que sempre és la que està més indefensa i la que sent els cops en carn pròpia, buscaren alguna manera d’autoprotegir-se. I així les masies del voltant del castell de Miralles fundaren, per defensar-se, “la colla dels set”. Aquesta colla la formaven homes que els veïns havien escollit perquè els consideraven valents, justos i honrats de manera provada. Així quan les bandes de bandolers atacaven algun indret, hi anaven els per ajudar els qui es trobaven en un mal pas.

Un cas concret que es recorda i ens pot servir de mostra va passar en un mas dels més grans de Miralles, després del pas de les tropes franceses per aquelles contrades. Fent camí cap el seu lloc de destí, un soldat va esquitllar-se fins a un mas a prop del camí, per veure si hi havia res per els descuidats. Volia aprofitar el desconcert i la por que la gent tenia al pas del exèrcit. Devia pensar que ningú no se n’adonaria. Però l’amo de la masia va sentir remor a les golfes, que és on tenies el rebost. En aquells moments l’amo no estava sol, sinó en companyia de la colla dels set. Quan s’adonaren del cas, decidiren actuar.

Fent palletes, triaren un voluntari d’entre ells, perquè servis d’esquer. Pel que fos, el que va resultar escollit en la tria, no tardà gaire a fer-se enrere. Els altres sis companys decidiren per unanimitat excloure’l del grup, perquè no es podien refiar d’algú que en el moment clau es feu fonedís. L’amo del mas demanà de posar-s’hi ell en lloc del que s’havia arronsat, perquè deia que ningú no coneixia la masia per dins, millor que ell. I tots hi estigueren d’acord.

Es col·locà sota de l’escala de cargol que pujava fins a les golfes, i els altres es quedaren fora. Quan ho tingueren tot preparat, els de fora trucaren a la porta ben fort, amb gran soroll, perquè no quedés dubte que eren molts. El lladre es volgué amagar de pressa i corrents. Sortí de les golfes per baixar cap a la planta baixa, perquè tan bon punt obrissin la porta, en el primer descuit, ell provaria d’esmnyir-se cap a fora. No tingué el treball. Perquè, en arribar a baix, l’amo li sortí de sota l’escala i amb un tret el deixà estès, sense donar-li temps a treure l’arma.

Aquesta mena de situacions, amb les seves variants, es donaven massa sovint en aquella època. Aquí s’hi pot ben aplicar aquell refrany de “a grans mals grans remeis”.*

* Segons record de la iaia Assumpció de cal Boladeras.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada