diumenge, 15 de maig de 2011

ELS CAPTAIRES

Avui dia de Sant Isidre m’hi recordat de la cançó que la iaia ens cantava de petits i que surt en aquesta història. Es escrita a la dècada del 1990, i es podria escriure igual avui dia.

ELS CAPTAIRES

De pobres sempre n’hi ha hagut. Uns ho han estat per necessitat, d’altres perquè la inèrcia de la vida els hi ha portat. Les nostres contrades no han estat cap excepció: molta gent anaven a captar, però ho havien de fer seguin les regles.

N’hi havia que per pagar l’almoina – i sovint l’estada d’una nit a la pallissa – cantaven unes rondalles de dolça cantarella, que encara se sentien en les primeries del nostre segle. Recordo la que em cantava la meva iaia, i que començava així: “ Sant Isidro, sant Isidro de la Vila de Madrid, s’ha quedat sens pare i mare i els parents l’han avorrit... “ ella l’havia apresa dels pobres que passaven a captar per la masia.

D’altres posaven en pràctica el costum de “canviar pa per parenostres”. Els pobres captaires resaven parenostres en els llindars de les cases per les ànimes dels difunts de la família, la qual agraïda, els feia caritat amb un bon bocí de pa moreno ben gustós, pastat per la mestressa de la casa.

Els costums han variat, les necessitats també, però els pobres continuen captant. Amb el pas dels anys, l’estil de demanar caritat s’anà modificant. Primer menyspreaven el pa, s’oblidaven dels parenostres i demanaven diners. Quan després de la guerra es tornà a passa gana, el pa tornà a ser bo.

En els nostres dies, tots veiem el rosari de persones que passen per les casses. Cadascú amb un estil ben diferent. Porten estampetes demanant en nom de moltes causes, o venen calendaris i petites coses, com mocadors de paper o bosses d’escombraries a preu més alt que a les tendes, per justificar l’almoina. D’altres demanen diners sense més excusa que la seva necessitat, que és raó de prou pes. Fins i tot hi ha qui diu que ha fet fallida la seva empresa i demana ajuda per sortir-se’n.

L’ajuda a l’indigent és bona i necessària, però no hauria de recaure sempre sobre la massa de la gent del poble, que bé paga puntualment els impostos, amb la part corresponents a ajuda social. Però el cert és que una gran majoria de gent necessitada, si no fossin les institucions paral·leles de l’Església o de la societat civil, moltes vegades es quedaria completament desatesa.

S’ha avançat molt en el nostre segle, s’han aconseguit moltes millores socials, però la lacra social de la gent indigent en lloc d’arreglar-se, sembla que empitjora. Això ens ve a dir que la sensació que tenim que hem millorat molt, no és certa. Fins que no siguem capaços de donar solució a aquestes persones, a les quals no queda cap esperança, no podrem dir, ni fort ni flux, que la igualtat i la justícia van de bracet amb la democràcia. Sols aquest és el mitja que ens ha de permetre treballar per a aconseguir una vida millor per a tothom.*

* A partir de testimonis diversos, i sobretot El sol de Tous.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada