dimecres, 15 de desembre de 2010

LES DIDES I ELS ESCANYATS DE LLET

(Història extreta del llibre "Tous Memòria Viva" d´Elisa Vidal Mas)


La dida és en la nostra cultura una figura prou coneguda. En altres temps eren o bé una necessitat o bé un luxe que permetia a les famílies que els era necessari, fer bon ús dels seus serveis.
No totes les dides ho eren per les mateixes circumstàncies. Era freqüent que quan a una mare se li moria un fill nadó, es donava veus en els llocs propers i molt sovint es trobava que en alguna família la mare no podia alletar el seu fill, per la qual cosa necessitava amb urgència una mare de lloguer que la suplís.
El lloguer es pagava en metàl•lic, quasi sempre mensual i es feia de comú acord.
La majoria de la gent de mitjana edat ha sentit explicar a casa seva el cas d’una dida de la família o bé d’algú del poble.
Fins que no hi hagué les llets preparades, les dides tingueren vigència i d’això no fa gaires anys.
Quan no es trobava cap dida tenien que recórrer a situacions d’emergència, com demanar ajuda a alguna veïna. Si era per pocs dies aquesta acceptava compartir la seva llet, entre el seu fill i el de la mare que no en tenia, però només fins trobar una dida. O bé se sap de qui va prendre una cabra per dida, que alletava el nen directament fins que era prou grandet.
En la majoria dels casos, les dides eren una necessitat de supervivència. Però no sempre era així. Moltes famílies benestants de la burgesia local, necessitaven dides per qüestions molt més prosaiques. Senzillament no s’estilava que una mare amb cert nivell social, cries el seu fill ella mateixa. Per això anaven a pagès a buscar una dida, i li duien la criatura perquè la fes créixer.
La dida era quasi sempre algú que alletava el seu fill i que per criar un nen de lloguer, desmamava el propi, fos de l’edat que fos.
Molt hi hauria a dir sobre aquests comportament, que feia deixar el fill, gairebé sempre en famílies de recursos molt limitats tant culturals com materials i sanitaris, i amb l’única raó de la conveniència social.
Només la misèria feia que una mare negués la llet al seu propi fill per vendre-la a un altre. El que era ben cert, és que la relació entre la mare i el fill de llet creava un vincle molt fort, de tal manera que passava a ser part de la família que la acollia de per vida, perquè aquestes criatures – a més de llet – aconseguien l’amor de la família amb la que vivien com si fossin un fill més.
Els nens un cop acabada la cria de llet, tornaven a casa seva, amb uns pares i germans que de fet no coneixien. Era com si els arranquessin del seu medi natural. Per això no és estrany que quan anaven creixent, tot sovint anessin a veure a la seva mare de llet, amb un afecte molt especial.
Cas a part eren els nens desmamats per força. Se’ls anomenava els “escanyats de llet”. Aquest sobrenom era perquè en quedar-se sense llet materna massa menuts, els havien d’alimentar amb qualsevol cosa: llet d’ametlles xafades, pa amb vi, sopes de seva o d’all, fins pa mastegat amb arengada i altres coses per l’estil. Era veu popular que creixien desnerits i migrats perquè els faltava la llet de la seva mare quan més falta els feia. Per això eren dèbils i delicats de salut.
La dida i els escanyats de llet, són entre moltes altres, dues figures del nostre ventall de personatges, que han esdevingut populars. Sens dubte, cada figura popular te la seva història al darrere, que és molt interessant d’esbrinar. *

* Font: L’avi Ramon Fontcuberta i la iaia Lola de cal Salla.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada