LA SEGA

Les feines del camp, com la sega, el batre o la verema, han evolucionat molt al llarg del darrer segle.

La sega, tal com es practica avui en els nostres camps, no té res a veure a com es feia en temps passats.

Segons els llocs, es començava a finals de maig o primers de juny i a vegades durava fins a finals de juliol.

Si feia sol, els segadors no descansaven ni un sol dia de la temporada: no fos cas que vinguessin pluges i no es pogués recollí la collita en les millors condicions.

La falç i el volant foren les primeres eines bàsiques de la sega. Aquests instruments anaven acompanyats de l’esclopet o guant de protecció, que era fet de fusta, i la pedra d’esmolar, que el segador feia servir tot sovint per a tenir el tall de les eines sempre a punt.

Quan se segava amb la fals, volant o dalla, hi participava tota la família: uns tallaven les tiges, altres les apilaven i alguns lligaven les garbes. Per lligar les garbes d’ordi o civada es feien servir vencills, que s’aprofitaven d’un any per a l’altre.

A principis del nostre segle, arribaren al nostre país les màquines gavelladores. Aquests enginys tallaven les tiges del blat, les deixaven caure agrupades en gavelles cada poc tros, de manera que per fer les garbes ja no es trigava tant. Aquest sistema es feu servir fins a finals dels anys cinquanta, perquè eren pocs els pagesos que disposaven de màquines lligadores.

Aquestes màquines lligadores suposaren una gran millora. Elles soles tallaven i deixaven les garbes fetes i lligades. Els homes només les havien d’agrupar en garberes.

Les màquines eren de tracció animal. La gavelladora la portava un sol matxo. La lligadora en canvi, era molt més pesada i necessitava dos animals com a mínim per a arrossegar-la.

Les garberes es feien apilant garbes posades dretes i posant al damunt una renglera de planes que feien com de teulada. Es col·locaven en els mateixos camps que s’acabaven de segar i allí les deixaven fins al moment de traginar-les a les eres.

Així ho feien a la nostra comarca. No crec que les diferencies fossin gaire significatives en les altres.

El que si que és ben diferent és el sistema actual de segar d’ençà que arribaren a les nostres terres les màquines de segar i batre. Els nostres avis creurien veure visions si aixecaven el cap: qui es podia imaginaren els seus temps que fos possible segar i batre a l’uníson, a més de deixar la palla ben tallada...

Però la vida és així. Nous temps, noves maneres. La vida no para d’evolucionar. I el camp és un dels llocs en què més ha canviat el sistema de fer les feines. Molt més que el nivell de vida de la gent de pagès.*

* Aquest text recull records personals i converses amb el meu pare i amb l’avi Isidre de la Planella.