EL PANNA (La llegenda)

Del llibre "Tous memòria Viva" avui reproduim la llegenda del Panna, bandoler del nostre pobble.

EL PANNA


La història del Panna és per al poble de Tous un record d’aquells que més ens estimaríem no tenir.
No se sap ben bé quan va viure. Solament se sap que va existir com un mal son. Era un noi mal criat i brètol que feia anar tota la contrada de corcoll. Així ho explica la llegenda que al llarg dels anys ha anat passant de boca en boca.
El seu camí va començar un dia que entrar en una vinya a menjar fruita d’un presseguer. En féu malbé tanta com va poder, sense adonar-se que l’amo era per allí. Quan aquest el renyà, encara li plantà cara, guanyant-se així, en bona llei, una allisada de record. Com que encara era un marrec i no tenia prou força per a tornar-s’hi, amenaçà l’amo dient que dia vindria en què passarien comptes.
Passen els anys, i un dia que l’amo estava feinejant en la mateixa vinya, se li presenta un jove ferreny que li pregunta:
A – Us recordeu de mi?
El pagès va dir que no. El jove va contestar:
A – Sóc aquell que una vegada vàreu atonyinar aquí mateix i un vaig dir que dia vindria que faríem les paus.
Sense donar-li temps per comprendre el que volia dir, el va apunyalar tres o quatre vegades deixant-lo mort en el mateix lloc.

Aquest crim – que fou el primer comès pel Panna – ,el portà a fugir de la justícia, amagant-se en boscos i coves per no ser trobat. Diu la tradició que on més temps passava era a les coves de la fou de Tous i a les de la Tossa de Montbui.
Posat en aquest mal camí, ja no va parar. Era un bandoler vulgar i sanguinari que no dubtava a matar per odi i venjança, o simplement per robar.
Tot sovint tornava a casa seva, procurant de no ser vist. Però si algú se n’adonava i avisava el sometent, ell s’escapava pels llocs més impensats: s’amagava en un nínxol del cementiri, que es trobava sobre casa seva, o saltava pels teulats del seu carrer passant com si res de cantó a cantó, i deixant corpresos els qui el perseguien.
Una vegada que es veia acorralat, es ficà en una casa per buscar un forat, i entrà en una cambra on hi havia dues noies dormint de costat. Es posà dins el llit i les amenaçar de mort si els pares el delataven als seus perseguidors.
Va fer molts mors per la rodalia. Diu la tradició que arribaren a ser trenta-nou els qui moriren a les seves mans. Com que cada vegada era més assetjat i perseguit, es trobava tan aïllat que treballs tenia fins per trobar menjar.
S’ajuntà amb altres elements que com anaven d’un lloc a l’altre fugint de la justícia. Dos d’ells eren en Marimon i en Casullera.
La mort que aquí es recorda més – amb nom i lloc coneguts – és la de l’àvia de cal Menjapalla en el terme de Roqueta. Ens ho explica una iaia que recorda aquest fet de sentir-lo explicar a casa seva:
“La família era tota al camp treballant. Llavors el Panna entrà a robar creient que la casa era buida. Però a la cuina davant d’aquell desconegut, i ell veient-se sorprès s’enfurismà de tal manera que agafà la dona i la penjà als clemàstecs del foc”.
Per la seva manera de ser, la gent del poble no li volia gens de bé. Per això, quan un dia l’àvia de cal Frarés veié un punt de llum en un nínxol del cementiri, en donà part a les autoritats. Aquest cop si que el van agafar. Una vegada ja s’havia escapat de la presó d’Igualada. Ara hi posaren totes les mesures perquè no se’n tornés a escapar.
Quan abans de l’execució li concediren una última voluntat, ell demanà besar la seva mare. En fer-ho, davant l’esglai de tothom, la va mossegar tant fort que se li endugué un tros de galta i li digué:
–És teva la culpa que jo em trobi ara així. Si de petit m’haguessis corregit més, no em veuria on em veig.
Avui encara, a la cuina de la masia de cal Menjapalla, hi ha el clau on es diu que penjaren una mà del Panna.*


*Aquest relat és un resum de les diverses versions que hem sentit explicar als avis de Tous.