diumenge, 15 de novembre de 2009

TOUS A SEQUES

En aquesta història del llibre d’Elisa Vidal, “Tous Memòria Propera”, ens permet conèixer el perquè els fills de Tous, sempre diuen que són de Tous quan es presenten i no de Sant Martí de...

TOUS A SEQUES

El nostre poble és Tous (Anoia), així a seques, tal com sona. Encara ara, després de 80 anys en què s’afegí al davant del nom de Tous -com a complement- el de Sant Martí, la nostra gent continua anomenant el poble Tous, només TOUS.
El canvi de nom arrenca del consell de ministres del dia 27 de juny de 1916, on per "Real Decreto" i a proposta de la "Real Sociedad Geogràfica", es decidí canviar la denominació de 573 municipis d´Espanya, ja que dels 9.266 que existien en aquell moment, 1.020 tenien el nom repetit, cosa que dificultava molt distingir-los administrativament.
Així a cada municipi, per rectificar-li el nom, li col·locaren el complement que els semblà més adient. Segons els casos es van tenir en compte els referents històrics, la tradició religiosa o topònims orogràfics locals.
De dos pobles amb el mateix nom, era condició bàsica que es modifiqués el nom del que tenia menys categoria administrativa o un nombre d’habitants inferior.
Aquestes últimes raons varen comportar que al nom de Tous se l’hi afegís el del patró de la nostra Parròquia, Sant Martí. Nom estimat per tots i ben nostre de sempre, però, que sense cap raó aparent i de manera inconscient, la nostra gent exclou a l’anomenà el poble, no perquè no estimem al nostre Patró, sinó perquè Sant Martí per a nosaltres és sinònim de Parròquia (igual d’important si es vol, però diferent).
En aquest cas, les raons històriques no es tingueren en compte al canviar els noms. El Tous valencià conservà la titularitat del nom, tot i ser descendent del Tous original, ja que nasqué com tots sabem per voluntat d’un fill dels senyors del nostre castell.
Són moltes les raons implícites, per les quals el fet d’empeltar i afegir un nom a un altre per la nostra gent no ha suposat cap canvi real, doncs el poble mai en fa ús del nom compost de manera corrent. Només en el tracte burocràtic o formal s’utilitza el nom que ens denomina oficialment.
I és que les coses són com són, més que com voldríem que fossin. I per més lleis que diguin que no som qui som, en realitat, ja poden anar cantant que, si el poble no vol..., perquè el nom, tots ho sabem, moltes vegades, no fa la cosa..
__________

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada