divendres, 16 d’octubre de 2009

NOVETAT

Benvolguts amics, d’aquí en endavant si es possible, cada mes penjarem una història de Tous, al bloc.
Començant avui amb la primera història del llibre “Tous Memòria Viva” d’Elisa Vidal, es un xic genèrica, però serveix d’introducció a les altres històries.
Són històries que els avis de Tous l’hi van explicar, tot recordant altres temps.


HISTÒRIES DE LA VORA DEL FOC


Sota aquest encapçalament pot cabre un generós ventall
de fets, experiències, llegendes, tradicions, històries orals, que han arribat als nostres dies, seguint la drecera que suposaven les llargues vetllades d’hivern a la vora del foc.
Mai no es reconeixerà prou tot el que per al nostre poble i les seves tradicions ha representat aquesta habitació tan entranyable anomenada la llar de foc, que era el moll de l’os de les cases del nostre poble català fins ben entrat el nostre segle. Les llar de foc eren gairebé sempre petites i molt fosques. Tenien – a tot estirar – un petit finestró i una campana ampla i generosa; als seus costats bancs-escons o bancs de fusta, prou grans per a poder acomodar una família – normalment nombrosa – amb avis, pares i fills que es reunien al seu caliu.
La campana tenia moltes vegades un repeu ple de les coses més variades: remeis casolans, com oli de ginebra, pots de llavors i d’herbes o els estris de cuinar. Penjant als costats, hi podia haver des de bitxos, o un forc d’alls i herbes, fins als rosaris, que no faltaven mai en les nostres velles cases. En alguns focs encara s’hi pot veure la teiera, posada a mig aire entre el foc i sota la campana, que era com una plata engraellada que servia per a cremar trossos de teia que il·luminaven la estança quan no es tenia altra cosa. Més tard s’hi penjava el llum d’oli. Moltes vegades la taula que hi havia no gaire apartada del foc feia alhora de pastera, perquè les mestresses, sobretot a pagès, es feien elles mateixes el pa.

La llard de foc de les nostres masies o dels pobles petits tenia molt poc a veure amb les d’avui dia. No es limitaven a ser una manera d’escalfar la casa i no tenien cap element decoratiu. Servien de nucli a la família. Al seu voltant s’hi feia vida. Si reunien per menjar i descansar de la jornada.
I què em de dir de la mestressa de casa que passava hores i hores al seu voltant: cuinant, fent conserves, fent lleixiu per rentar, o escalfant l’aigua per posa la roba a blanquejar amb cendra dins d’una tina o d’una bota de pedra o de fusta més o menys gran. Damunt la cendra del foc i solia haver quasi sempre un tupí: hi bullia ben a poc a poc el llegum, mentre la padrina hi anava afegint aigua freda perquè es cogués més bé. Al captard, la mestressa penjava els clemàstecs l’olla de la verdura i l’anava remenant ben sovint perquè quedés tota cuita per igual.
A l’olor de la verdura i de la cansalada o arengades s’anaven reunint tots els membres de la família, portant cadascú les experiències del dia. Llavors tot comentant-les anaven afegint les comparacions de les coses d’altres temps. És el que en situació semblant feien els nostres avantpassats, sovint amb aquell meravellós començament – ple de records de tantes coses sentides explicar als avis – que deia...: “ quan jo era petit ja sentia a dir al meu avi...” .
Era al voltant del foc on es pastava la història; aquesta història que, sense haver-se escrit, ha forjat intensament la nostra manera de ser i de viure, i ha tingut tant a veure amb el tarannà de la nostra gent.
Són les històries d’abans que quan les sentim explicar o les llegim en algun document, com que sovint ens resulta tan insòlita la manera de fer i ser de les generacions passades, ens sonen com a coses de conte, faula o llegenda. Sempre són interessants o curioses, perquè ens obren les portes a un món que si bé és massa oblidat, no deixa, tanmateix, de ser ben nostre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada